BASÍLICA DE SAN APOLINAR IN CLASSE.

Títol de l´obra i localització: Basílica de Sant Apolinar en Classe és una basílica a Classe, port històric de la ciutat italiana de Ravenna, del centre de la qual dista avui uns cinc quilòmetres, estant una frazione del municipi.

Autor: Va ser finançada per Giuliano Argentari per al bisbe Ursicino.
Estil: Arquitectura paleocristiana i art bizantí.
Cronologia: Segle VI
Tipologia: Arquitectura religiosa.
Descripció:

Exterior: La basílica consta de tres naus. A l'esquerra de l'església està la torre del campanar del segle ix que s'eleva amb la seva forma cilíndrica, mentre les finestres, de baix a dalt, primer són monòfores, després biforades i per fi triforis. Aquesta estructura fa la torre més estable i lleugera, impedint que es derrumbe.

Interior: L'interior de la basílica (55,58 x 30,30 metres) consta de tres naus limitades per dues fileres de dotze columnes de marbre gris viat grec, amb capitells d'estil bizantí. Les parets estan nues, excepte la de l'absis, cobert per un «mantell policrom» de mosaic, de diferents èpoques, l'absis és accessible per dotze graons d'una ampla escala. En el centre de la basílica, al lloc del martiri de Sant Apol·linar, hi ha un altar antic.

Arc triomfal: A la part superior de la zona de l'absis, estenent-se horitzontalment per tota l'amplada de l'arc es representa Crist dintre d'un medalló circular.

Absis: Tota la decoració de la zona de l'absis es remunta quasi a mitjan segle vi i pot dividir-se en dues zones. A la part superior un gran disc tanca un cel estelat sobre el que se situa una creu amb pedres precioses, que simbolitza l'encreuament dels braços i la cara de Crist.  A la zona més baixa s'estén una vall verda i florida, on hi ha roques, arbusts, plantes i ocells. Al centre s'erigeix solemne la figura de sant Apol·linar, primer bisbe de Ravenna, amb els braços oberts en actitud orant.

Context històric:

L'emperador Justinià I (527-565) va ser el protagonista del període de màxima esplendor de l'Imperi bizantí, la «Primera Edat d'Or» (segle VI). Justinià va intentar reviure la glòria de l'antic Imperi Romà emprenent la conquesta del Mediterrani, entre les quals s'inclou Itàlia —pertanyent als ostrogots— on es trobava la ciutat de Ravenna, que es va convertir, el segle VI, en la segona capital de l'imperi i va estar governada per l'exarca; amb jurisdicció nominal sobre la Itàlia meridional i Sicília, va reconquerir el Nord d'Àfrica als vàndals i Spania als visigots. És normal, per tant, que a Ravenna es construïssin els més rics edificis d'occident, entre els quals es troben les esglésies de Sant Vidal de Ravenna, Basílica de Sant Apol·linar el Nou i la basílica de Sant'Apollinare in Classe. Sota el regnat de Justinià es va desenvolupar una colossal activitat constructiva emulant la dels grans emperadors romans del passat, l'art bizantí va assolir la seva maduresa amb la unió d'elements grecs, llatins, orientals i paleocristians. Els principals trets dels temples, són que tenen planta central, les voltes de pedra o maó, les cúpules normalment recolzades sobre petxines, les finestres geminades i els principals murs es troben coberts amb mosaics i pintures al fresc amb gran riquesa de simbologia i de figures hieràtiques.

Importància mundial: Ha estat inscrita per la UNESCO a la llista del Patrimoni de la Humanitat de 1996 entre els monuments paleocristians de Ravenna. Segons l'avaluació de ICOMOS. 

  

Celia Gil Picó 2º A

SAN MARTÍN DE FRÓMISTA

HISTORIA:
La iglesia de San Martín de Frómista, situada en el Camino de Santiago, fue construida en la segunda mitad del siglo XI por orden de doña Mayor de Castilla como parte de un monasterio de San Martín, hoy desaparecido. Las primeras noticias en las que se hace referencia a esta iglesia datan del año 1066, en el que ya se había iniciado su construcción. Su estilo se relaciona con el románico de la zona de Palencia así como con la catedral de Jaca ya que alguno de sus canteros pudo haber trabajado en esta edificación. En el año 1118 pasó a depender del priorato benedictino de San Zoilo, en Carrión de los Condes Los monjes lo abandonaron poco después, en el siglo XIII, y lo cedieron a Don Juan Gómez de Manzanedo. Tras cambiar de mano en varias ocasiones durante la Edad Media, y tras su definitiva separación del monasterio, la iglesia sufrió diversos añadidos durante el siglo XV: una torre que serviría de campanario sobre el cimborrio original, y varias dependencias que hicieron de sacristía. Tras estas últimas noticias medievales, el templo sufre un progresivo deterioro, que lleva a que a finales del siglo XIX sea declarado inadecuado para el culto.
Tras su cierre, el deterioro se acelera, con varios desprendimientos en la bóveda y las paredes. Varios informes emitidos durante esta época reflejan el preocupante estado de la edificación que amenazaba ruina.
La labor de restauración del templo se inicia poco después de su declaración como Monumento Nacional en 1894. Las labores de restauración quedan en manos del arquitecto Manuel Aníbal Álvarez Amoroso, quien se propone devolver el templo a su estado original, eliminando los añadidos posteriores. Los capiteles y canecillos más deteriorados fueron trasladados al Museo Arqueológico de Palencia, y sustituidos por reproducciones. Las tareas de reconstrucción finalizan en 1904, fecha en la que definitivamente se reabre al público. En la actualidad puede contemplarse, en el interior de la propia iglesia, una maqueta que representa su situación en el momento de acometer su restauración.

EXTERIOR:
La apariencia exterior de la Iglesia de San Martín de Frómista es característica del periodo románico en que fue construida. Sobre sus naves, de escasa altura, destacan el cimborrio octogonal sobre el crucero y las dos torres cilíndricas a ambos lados de la fachada principal. Las tres naves, con bóveda de cañón, la central más ancha y alta que las laterales, terminan en tres ábsides circulares. Desde el exterior se advierten sus muros sólidos, con escasos ventanales con arcos de medio punto en los ábsides y en los laterales del templo. En las fachadas, a modo de cornisa, se extiende un adorno ajedrezado de piedra a diferentes alturas. Además, bajo los aleros de las puertas y tejados hay más de 300 pequeños canecillos, con figuras similares a gárgolas, representando animales, seres humanos y seres mitológicos o fantásticos. Sobre la puerta principal hay un crismón de seis brazos, de dudosa antigüedad. La iglesia tiene cuatro entradas, una en cada una de sus fachadas, aunque sólo dos permanecen útiles: la de la fachada principal, la más ricamente adornada de todas, y la de la portada sur (actual puerta de entrada al público). La puerta de la fachada norte está tapiada. Además, en la foto de la vista de la fachada principal de San Martín de Frómista, en la foto de arriba, se puede ver (aguzando mucho la vista) la figura de un pollo colocada como si fuese una gárgola. Está situada
en la punta de la torre izquierda.

Mar Seguí Escriche.

FRONTAL DE SANTA MARIA D'AVIÀ

En l'església  de Santa Maria d'Avià es troba la obra d'art “Frontal d'Avià".

Esta obra va ser realitzada en el segle XII. El quadre es va fer amb corladura, és a dir aplicant vernís transparent sobre el frontal amb un toc de pintura de color groguenc.

L'obra també compta amb influència Bizantina.

L'estil de l'obra principal és art romànic.

PARTS DE L'OBRA

El frontal de l'altar és dividit en cinc parts ben diferenciades en la part central la Verge sosté a Jesús a la falda. Al voltant de la part central hi ha uns compartiments amb escenes de la vida de la Mare de Déu: l'Anunciació i la Visitació; el naixement; l'Epifania, i la presentació de Jesús al temple. Les figures de cada parcel·la estan disposades enfrontades simètricament entorn d'un eix central. No hi ha perspectiva.

L'anunciació i la visitació interpreten quan l'àngel Gabriel va anunciar a la Verge Maria que va tenir un fill, anomenat Jesús.

La visitació és la part en que es representa quan, Maria va visitar a la seua cosina Isabel.

El Naixement de Jesús.

En la part de l`epifania es representa el tres Reis Mags amb els seus regals.

La presentació de Jesús al temple.

ESTIL

Les figures allargades, cobertes de riques vestidures típiques d'Orient i dominades per la frontalitat, continuen la tradició dels mosaics bizantins. En aquest frontal s'hi observen molts dels trets característics de la pintura romànica.

El gènere per excel·lència de les arts plàstiques del romànic català fou la pintura mural. La pintura sobre fusta és més variada pel que fa als temes i a les composicions que la pintura mural.

Hugo Blasco.

MESQUITA DE KAIRUAN

La mezquita de Uqba (en árabe: جامع عقبة), también conocida como la Gran Mezquita de Kairouan (en árabe: جامع القيروان الأكبر), es una de las mezquitas más importantes de Túnez y se considera el santuario más antiguo del occidente musulmán ( Maghreb).

Construido por Uqba ibn Nafi en 670 (el año 50 según el calendario islámico) en el momento de la fundación de la ciudad de Kairouan, la mezquita ocupa un área de 9000 metros cuadrados y su perímetro alcanza los 415 metros, medidas que otorgan La Gran Mezquita es un lugar preeminente entre los templos más grandes del norte de África. Su espacio incluye una sala de oración, un gran patio parcialmente pavimentado con mármol y un minarete de aspecto masivo. La mezquita Uqba es uno de los elementos arquitectónicos más importantes que componen la ciudad de Kairouan, declarada Patrimonio de la Humanidad.

En la época de la dinastía aglabí, la importancia de la mezquita Uqba y el resto de los lugares sagrados de la ciudad de Kairuán acentuaron su desarrollo urbano y promovieron un aumento significativo de su población. La universidad o madrasa, formada por los maestros que enseñan en la mezquita, se constituye como un importante centro de estudios religiosos y seculares.

Adrián Gil.

PÒRTIC DE LA GLÒRIA DE LA CATEDRAL DE SANTIAGO DE COMPOSTELA

El pòrtic de la Gloria es troba a la Catedral de Santiago de Compostela.

L'1 abril de 1188 van col·locar les llindes del pòrtic com s'indica en el registre esmentat. No obstant això, la finalització del conjunt es va retardar fins a l'any 1211 en què el temple va ser consagrat en presència del rei Alfons IX.

El pòrtic actual no és realment el resultat de l'obra del Mestre Mateo, ja que algunes de les seves figures van ser retirades per construir l'actual façana de la Catedral ("do Obradoiro") al segle XVIII i es conserven al Museu Catedralici. Tampoc és un treball íntegrament seu, ja que els experts distingeixen la mà de quatre escultors diferents, almenys.

L'estructura arquitectònica del porxo es superposa en tres plantes: una cripta, el portal i la tribuna

La estructura té com a objectiu ser una representació de la ciutat celestial utilitzant la iconografia de diferents símbols.

Es compon de tres arcs que corresponen a cadascuna de les tres naus de l'església, recolzats per amplis pilars amb columnes adossades.

L'arc central és el més gran, és l'únic que té timpà i està dividit per una columna central amb la figura de Santiago.

Mercé Molina Nadal.

ESGLÉSIA DELS SANTS SERGI I BAC

Títol de l’església i localització: Església de Sant Sergi i Sant Bac. Constantinoble.

Autor: Artemi de Tralles i Isidor de Milet.

Estil: Estil bizantí.

Època o any:  527-536 (segle VI).

Descripció: L'edifici bizantí amb una cúpula central va ser erigit en el segle VI sent el model en el que se inspiraren per a construir l'església de Santa Sofia, pel que es coneixia també com “Mezquita Pequeña de Santa Sofia”. És un dels millors models d'arquitectura bizantina temprança de Estambul.

La maçoneria de l'estructura exterior adopta la tècnica d'eixe període en Constantinoble, utilitza maór. Les parets estan reforçades per cadenes fetes de xicotets blocs de pedra.

Context històric: L’església de Sant Sergi i Sant Baco coneguda en turc com Mezquita Pequeña de Santa Sofia és una mesquita en Estambul que té origen en una església ortodoxa dedicada a Sant Sergi I Sant Baco en Constantinoble que es va convertir en un temple musulmà durant l'Imperi Ortodox.

Darío Moliner Vives.

MIHRAB DE LA MESQUITA DE CÒRDOVA

TÍTOL D’OBRA I LOCALITZACIÒ

Mihrab de la mesquita de Còrdova. Còrdova.

ESTIL

Islàmic.

 ÈPOCA O ANY

Anys 780-segle XVI

 DESCRIPCIÓ

A la Mesquita es pot entrar per la Porta del Perdó d'estil mudèjar (1477) on es troven las fileres de tarongers i palmeres, i les fonts i arcs de ferradura que l'envolten. Junt a la porta s'alça la mesquita que es compon de tres parts: "El Pati dels Tarongers", que en temps del Califat era el "Pati de les Ablucions" (conserva bona part del seu aspecte original) i l'alminar.

CONTEXT HISTÒRIC

Es va començar a construir com a mesquita l'any 785, amb l'apropiació i reutilització dels materials de la basílica hispanoromana de Sant Vicent Màrtir, que es trobava en el seu lloc, pels conquistadors musulmans. L'edifici resultant va ser objecte d'ampliacions durant l'Emirat de Còrdova i el Califat de Còrdova. Amb 23 400 metres quadrats, va ser la segona mesquita més gran del món en superfície, per darrere de la Mesquita de La Meca, sent només aconseguida posteriorment per la Mesquita Blava (Istanbul, 1588) . Una dels seus principals característiques és que el seu mur de la qibla no va ser orientat cap a La Meca, sinó 51 graus més cap al sud, quelcom habitual en les mesquites d'Al-Ándalus. En 1238, després de la Reconquista cristiana de la ciutat, es va dur a terme la seua consagració com a catedral de la diòcesi amb l'Ordenació episcopal del seu primer bisbe, Lope de Fitero. L'edifici alberga el capítol catedralici de la Diòcesi de Còrdova, estant prohibit qualsevol culte col·lectiu.

Mario Blasco Bolumar.

CAPELLA PALATINA DEL PALAU D'AQUISGRÀ

Títol de l’obra i localització: Situada en Aquisgrà, Alemanya, a l’oest del país i a pocs quilòmetres de la frontera amb Bèlgica i Països Baixos.

Autor: Va ser construïda per l’emperador franc Carlemany.

Estil de l’obra: Art Carolingi.

Època i any: A final del segle VIII entre 790 y 805.

Descripció: L’impressionant edifici que hui en dia podem veure, és, només una part d’un gran Palau que va manar edificar  Carlemany a Aquisgrà. Per a la seua realització es van inspirar en un edifici anterior: Sant Vital de Rávena. La capella és un gran octògon, (planta centralitzada) envoltada per un corredor (deambulatori) també octogonal. En l’entrada ens trobem amb una sala central i dos escales laterals. Sobre l’entrada s’edificarà una gran torre. Tota l’edificació se sosté sobre gruixuts murs i grans pilars units per arcs de mig punt (semicirculars). En la part central trobem dos grans plantes. Hi ha arcs de mig punt i sobre ells un corredor superior també amb arcs de mig punt i dins d’ells columnes decoratives. El sostre de la part central de la capella s’anomena volta de drap (está compost per una sèrie de triangles) el corredor deambulatori es cobrix amb voltes de arista. Els elements decoratius están formats per mosaics, marbres i bronzes, portats o espoliats de diferents llocs. L’exterior és pobre de carreó i mamposteria i no reflectix l’interior.

Context històric: Quan Carlemany va encarregar esta edificació al seu arquitecte Euoles de Metez volia recuperar la grandesa de l’antiga Roma. Ell mateix s’havia fet coronar emperador de Roma pel Papa i volia fer un edifici importante que recordara el seu poder. En la part superior del deambulatori fins i tot es troba el Tron.

Candela Milla González.

ESGLÉSIA DE SAN PEDRO DE LA NAVE.

L'església visigoda de Sant Pere de la Nau es troba situada en la localitat d'El Campillo, terme municipal de Sant Pere de la Nave-Almendra, en la província de Zamora (Espanya) . Va ser declarada Monument Nacional el 22 d'abril de 1912 (publicat en el BOE de 29-04-1912) .

El temple es remunta a finals del segle VII, perquè va haver de construir-se entre els anys 680 i 711, és a dir, en els anys previs a la conquista musulmana, per la qual cosa pot tractar-se d'una de les últimes obres de l'art visigot. Originàriament va tindre el seu emplaçament a la vora del riu Ésla, però, al construir-se l'embassament de Ricobayo, va quedar submergit en les seues aigües, per la qual cosa, a iniciativa de Manuel Gómez-Moreno, es va decidir el seu trasllat pedra a pedra a l'actual ubicació. Esta operació es va dur a terme entre els anys 1930 i 1932 sota la direcció de l'arquitecte Alejandro Ferrant Vázquez.

PLANTA:

El temple presenta l'orientació litúrgica habitual amb una lleugera desviació. D'estil visigòtic, s. VII, la seua primera traça va respondre a una planta de creu grega, si bé després es van traçar les dos naus laterals que li conferixen l'aspecte final híbrid entre la planta basilical i la cruciforme. Posseïx a més una estada a cada costat del Presbiteri. El conjunt de tot això ve a compondre una planta rectangular d'aproximadament 16,80 m. per 11,20 m. del que sobreïxen tres capelles: la del testamentari que forma un Absis rectangular, i altres dos en els extrems del transsepte.

EXTERIOR:

Va ser realitzada amb carreu arenós groga de talla regular, ben tallada i assentada en filades de gran regularitat, molt ben aparellades sense ús d'argamasa. Disposa de contraforts únicament en la nau, parcialment absorbits pels dos pòrtics afegits en les façanes nord i sud a l'altura del transepte. En l'exterior, façana nord-oest, uns buits per a bigues de fusta i el color del carreu mostren indicis d'una possible estada monacal del tipus magatzem, graner, etc. que no s'ha conservat.

INTERIOR:

Les dos estades  es comuniquen amb el presbiteri per una porta i un va en forma de triple arc de mig punt amb columnetes, estant il·luminades per dos vans. Segons l'autor consultat van poder tindre funcions de cel·les eremítiques, capelles, sagristia, aules, estades dels monjos, etc.; en l'actualitat la del costat de l'Evangeli conté la pila baptismal. La nau central, com sol ser habitual, és més alta i ampla que les laterals i està separada d'elles per arcs formers sustentats en robustos pilars. En el costat de l'Epístola, un apuntat en el tram 2 i un altre de mig punt en el 3r i el 4t tram està tancat per un mur. En la nau de l'Evangeli, dos arcs de mig punt cegats en el tram 4 on s'exposa el sepulcre dels Sants Barquers i altres 2 de ferradura en els trams 3 i 2. Les cobertes són voltades al mig canó, però mentres les del testamentari i les dels recintes laterals es conserven en la seua original estructura pètria, les dels trams occidentals de les naus són de rajola voltejat sobre les primitives arrancades de carreu. Els arcs són de ferradura al mode visigòtic. D'ells, els dos torals perpendiculars a l'eix de la nau principal queden ressaltats dels paraments i recolzen parcialment en columnes adossades als pilars. L'arc frontal de l'absis és també de ferradura un poc més tancat i descansa sobre columnes adossades als muntants del buit. En quant a la decoració, una de les més excel·lents de l'arquitectura visigoda, poden apreciar-se dos tipus d'elements de distinta concepció i deguts a distint artífex: un ample fris, que es correspon amb una filada de carreus, que mostra una successió de cercles amb variades figures vegetals i animals; i els capitells de les columnes adossades. Exhibixen escenes historiades extretes de la literatura bíblica, com Daniel en la trapa dels lleons o El sacrifici d'Isaac. Els seus cimacis van decorats per mitjà de roleus en l'interior dels quals apareixen figures d'animals i inclús humanes. En l'interior de l'església existix a més un horologi en forma tabular que es pot trobar inscrit en la pedra dels carreus de la part esquerra immediats a l'arc toral. Este rellotge està incomplet, però forma part d'una de les joies que poden veure's en l'Església.

José Manuel Sánchez Granell.

SANT CLIMENT DE TAÜLL

Títol de l'obra i localització:  Sant Climent de Taüll en Tahul, Vall de Bohí (Alta Ribagorça / Catalunya).

Autor: Mestre de Taüll.

Estil: Art romànic.

Època o any: 10 de desembre de 1123.

Descripció: És un edifici de planta basilical amb tres naus (una central més gran que les altres) separades per fileres de columnes cilíndriques. La torre campanar és quadrada i està exempta amb cinc pisos. Al entrar a dins no hi ha llum, perquè pràcticament no hi han finestres. En l’interior hi ha àbacs molt senzills, sobre els quals s'assenten els arcs i sobre aquests s'eleva el mur, que té la altura suficient per a donar lloc als dos vessants del teulada. Les cobertes de fusta i les pintures són unes característiques d’aquesta església.

Context històric: Va ser consagrada pel bisbe Sant Ramon de Roda. Els comtes del Pallars Jussà, Ramon IV i Valença, van obtindre la jurisdicció de tots els pobles de la vall del Boí i en este moment, en la segona mitat del segle XI, es va començar la construcció de l'església de Sant Climent. L'aïllament que ha tingut la vall del Boí ha fet que l'església conserve la seua construcció original sense a penes intervencions posteriors. Però, quan va ser re descoberta a principis del segle XX, part del seu mobiliari va ser venut. En 1931 va ser declarada monument Historicoartístic i en 2000, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Isabel Punter Fuster.

L'ALHAMBRA DE GRANADA

Títol de l'obra i localització: La Alhambra. Granada.

Autor: Rei Ben-Al-Hamar.

Estil: Islàmic Nazarí.

Època o any: Entre els segles XIII-XIV

Descripió: L'Alhambra és una ciutat palatina andalusí situada a Granada, en la comunitat autònoma d'Andalusia, Espanya. Consisteix en un conjunt de palaus, jardins i fortalesa que albergava una veritable ciutadella dins de la pròpia ciutat de Granada, que servia com a allotjament al monarca i a la cort del Regne nassarita de Granada. El seu veritable atractiu, com en altres obres musulmanes de l'època, no només radica en els interiors, la decoració està entre els cims de l'art andalusí, sinó també en la seva localització i adaptació, generant un paisatge nou però totalment integrat amb la natura preexistent. En 2016 va ser el segon monument més visitat d'Espanya, per darrere del Temple Expiatori de la Sagrada Família de Barcelona, ​​rebent la xifra històrica de 2.615.188 visitants.

Context històric: No hi ha cap referència de l'Alhambra com a residència de reis fins al segle XIII, tot i que la fortificació existeix des del segle IX. Els monarques ziríes van ser amb tota probabilitat els emirs que van construir l'Alhambra. Amb la conquesta d'una fortalesa que s'assentava on avui es trobava l'Alcazaba comença la història de l'Alhambra en l'any 1238 per Mohammed I creant-se així la dinastia nassarita i constituint-se d'aquesta manera el Regne de Granada. Triant aquest emplaçament per construir una ciutat per a la seva residència i la dels seus successors.

L'Alcazaba arribarà a convertir-se en el major centre polític i aristocràtic de l'occident musulmà. Instal·lat al principi en l'Alcazaba, al-Ahmar va començar a aixecar un palau sobre les ruïnes de la Sabika i va construir la sèquia per portar les aigües des del Darro. Les més exquisides i impressionants ampliacions arribarien de la mà dels regnats de Yusuf I i Mohammad V, entre 1333 i 1391. En el SXV, a l'avanç de dels exèrcits cristians, se sumen a la lluita entre els dos bàndols. L'últim sultà que va governar Granada va ser Abu Ibn Allah Mohammad més conegut com Boabdil. El 2 de gener de 1492, després de signar les capitulacions, va lliurar a Santa Fe les claus de la ciutat de Granada a Ferran el Catòlic.

Carlos Zarzoso Foj.

PATI DELS ARRAIANS. ALHAMBRA DE GRANADA.

Títol de l'obra i localització: Pati dels Arraians (Alhambra de Granada).

Autor: Va ser iniciada pel rei nassarita Ismail I de Granada que va regnar desde  1314 a 1325. Va continuar l'obra Yusuf I de Granada (1333-1354), que va morir assassinat abans de veure-la conclosa. Finalment Muhammad V va poder acabar-la en 1370.

Estil: Arquitectura Nazarí.

Época o any: (1333-1370).

Descripció: El Pati dels Arraians s'ha anomenat de diverses formes. L'actual denominació es deu als massissos de murtes . També se li va cridar Pati de l'Estany o del Safareig, precisament per este estany, de 34 metres per 7,10 metres, que divideix el pati longitudinalment i s'abasteix d'aigua gràcies a dos piles de marbre situades en cada extrem. A un costat i a l'altre del pati es troben dos naus d'habitacions i, en els costats menors, s'alcen uns pòrtics, sostinguts per columnes de capitells cúbics, de set arcs semicirculars adornats amb rombes calats i inscripcions d'alabança a Déu. L'arc central és major que els altres sis, i presenta eixutes massisses amb decoració d'atauric i capitells de mocàrabs. La galeria sud té en els seus extrems rebostos amb escudellers de mocàrabs.Les naus laterals eren utilitzades com a residència de dones. En la part superior de la galeria nord, després de la que s'alça la Torre de Comares, hi ha un parapet amb dos xicotetes torres laterals, que es van refer en 1890 al cremar el sostre d'esta galeria i el de la sala següent

Context històric: La data d'inici del Regne Nassarita de Granada s'estableix l'any 1238, quan Muhammad I es va convertir en el primer sultà de la dinastia, designant a Granada com el seu nova capital (havia perdut els seus territoris jienenses originaris en favor dels cristians). L'extensió d'eixe nou estat comprendria l'Andalusia muntanyosa, incloent aproximadament els territoris de les actuals províncies de Granada, Màlaga i Almeria, parcialment la de Cadis, i la part meridional de Jaén. Muhammad I va iniciar una dinastia que va tindre una vintena de sultans. La llarga etapa de govern del fundador, que va estar en el poder quasi quaranta anys (fins a 1273), va permetre assentar les bases del nou regne i iniciar la que seria la seua obra més excelsa: l'Alhambra.

María Doñate Juan.

PATI DEL GUIX. ALCÀSSER DE SEVILLA.

TITOL DE L’OBRA I LOCALITZACIÓ: Pati del Guix dels Alcàssers de Sevilla (Patio del Yeso de los Alcázares de Sevilla). Sevilla, Espanya.

AUTOR: va ser construït pel primer califa almohade d'Al-Andalus.

ESTIL: Art Islàmic. Molt paregut a l’Estil Califal.

ÈPOCA O ANY: segle XII-XIII.

DESCRIPCIÓ: Està situada al fons de la sala de justícia, amb la que es comunica a través d'una porta amb arc de ferradura. El centre del pati està dominat per un estany xicotet rodejat de tanques. La seua planta és rectangular i suposa el vestigi més antic de tot el palau. En la part esquerra hi ha una arcada amb tres arcs de ferradura datada del segle XII i que pertanyien a l'antic palau d'algeps. La part dreta veiem una galeria composta per tres cossos ornamentals, el central se sosté per dos columnes de rajola que suporten un arc realitzat en algeps. Els dos laterals estan formats cada un per tres xicotets arcs lobulats. Darrere de la galeria està la porta de l'alcova.

CONTEXT HISTÒRIC: Va ser descobert per Tubino a finals del segle XIX. Una de les parts mes antiga de l'Alcàsser és el Pati d'Algeps , de l'època del califat almohade d'Abu Yaqud Yusuf i Abu Yusuf al-Mansur. Segons pareix, i com en altres punts del monument, una part dels materials procedien del desaparegut palau d'Almansor en la ciutat. Aquest pati del guix és considerat per la major part dels especialistes com un antecedent de l'Alhambra, especialment per la riquesa de les seues decoracions.

Isabel Zarzoso Magdalena.

MOSAICS DE SAN APOLINAR. RÀVENA.

TITOL DE L’OBRA I L’OCALITZACIÓ: Mosaics de San Apolinar, la seua localització és a l'església d'aquest nom a Ràvena (Itàlia).

AUTOR: Desconegut.

ESTIL: Art Bizantí.

CRONOLOGÍA : Segle VI

TIPOLOGÍA: Religiosa

DESCRIPCIÓ: Es distingeix la pintura bizantina al mosaic per la riquesa de materials, amb abundància d'or (mosaics vitris i daurats) i fastuosa ornamentació i la pobresa en el moviment artístic. Les figures dels personatges es presenten ordinàriament allargades, en peu i amb els braços en actitud una mica moguda o portant algun objecte. La túnica o vestimenta amb què apareixen cobertes sol oferir plecs rectes i paral·lels, gairebé verticals. Però el mantell o capa els presenta més moguts i es recull sobre el braç esquerre de la figura. El continent de les persones s'ostenta sempre majestuós, tranquil i honest; la seva mirada, de front o a la dreta de l'espectador; els seus ulls, grans i oberts; seus peus, petits o estrets i acabats en punta.

Els elements decoratius dels mosaics o composicions consisteixen d'ordinari en perles, cintes, sèries de joies, garlandes i greques sense excloure algunes plantes soltes com la palmera ni els motius arquitectònics. Als costats de les figures o sobre d'elles, es destaquen sovint sobre el fons d'or inscripcions en sentit vertical o horitzontal que fixen el nom i el significat del personatge o de l'escena que es representa. Els assumptes de tals composicions són generalment bíblics, tant de l'Antic com del Nou Testament, a més d'algunes escenes religioses de la cort imperial i representacions d'àngels i sants. És bastant comú en l'absis oa la cúpula de les basíliques d'Orient la figura del Pantocràtor envoltat d'àngels a imitació del tipus de Santa Sofia de Constantinoble.

El mosaic bizantí va exercir poderosa influència en la pintura medieval d'Occident fins al segle XIII; a més de ser decisiu el seu influx en l'Orient cristià i de estenderse a Rússia des del segle XI.

CONTEXT HISTÒRIC: La pintura bizantina és la manifestació pictòrica de l'art bizantí. Aquest va evolucionar a partir de l'art paleocristià i va fixar el seu caràcter des del segle VI, continuant fins a la fi de l'Imperi bizantí al segle XV, i fins i tot en l'Edat Moderna amb l'escola cretenca. La major part de la producció pictòrica de la primera època es va destruir durant la iconoclàstia dels segles VIII i IX

IMPORTÀNCIA MUNDIAL: Han sigut uns dels mosaics més importants i més reconeguts  del  món.

María José Aliaga Argente.

GRAN MESQUITA DE DAMASC

Títol de l’obra i localització: Gran mesquita de Damasc. Damasc capital.

Autor: Walid I

Estil: Arquitectura islàmica

Època o any: Va ser construïda a l’any 705 i van a finalitzar de construir-la a l’any 715.

Descripció: La mesquita té 100 per 157 metres (és una de les majors mesquites del món islàmic). Per la seua forma de construcció recorda a una basílica catòlica. Es va utilitzar la pedra com material de construcció.

L'edifici va ser dissenyat com si fóra la casa de Mahoma. Al voltant del pati es distribueixen columnes, que en el segon pis disposen de el doble d'arcs.

El pati per a la religió islàmica és més que un lloc de pas.És un lloc de reunió,per a resar, de descans…

Els fidels poden romandre hores dins del recinte, específicament baix la zona porticada. Dins del pati hi ha tres xicotetes construccions nomenades:

-Cúpula del tresor on es guardava el diners.

-Cúpula de les ablucions on els fidels es rentaven abans de cada oració.

-Cúpula del rellotge per a atesorar els rellotges.

Al voltant del pati hi ha tres minarets de distintes èpoques.

A l'ampla sala d’oració de 145 metres de llarg, amb la cúpula al-Nissr de 45 metres d’altura es troba el santuari de Juan el Bautista i al sepulcre de marbre reposa el cap d’aquest profeta.La mesquita està decorada amb mosaics colorits va ser restaurada al 2005.

A l’any 2013 a la guerra Civil de Síria,va ser destruïda i en aquests moments no s'ha restaurat.

Celia Herrero Sierra.