TORRE DE L'OR DE SEVILLA

La Torre de l'Or de Sevilla és una torre albarrana situada en el marge esquerre del riu Guadalquivir, en la ciutat de Sevilla, comunitat autònoma d’Andalusia, Espanya, junt a la plaça de bous de la Maestranza . La seua altura és de 36 metres.
És una torre formada per tres parts , la primera part , dodecagonal que va ser construïda entre 1220 i 1221 per ordre del governador Almohade de Sevilla, Abù l-Ulà. En quant al segon cos , també dodecagonal va ser manat a construir per Pedro I el cruel en el segle XIV, una hipòtesi que ha quedat confirmada pels estudis arqueològics .Per últim la part superior, cilíndrica i rematada en cúpula daurada, va ser construït en 1760 per l’enginyer militar Sebastián Van der Borcht després del terratrèmol de Lisboa en el 1755.
Història
Va començar la seua construcció el 30 de març de 1220, i va ser acabada el 24 de febrer de 1221, quasi un any després. Amb la seua construcció és donà per completat el sistema defensiu de la ciutat Almohade i va ser el punt més important, ja que defensava al port. Va ser construïda per ordre del governador Almohade de Sevilla, Abù l-Ulà. Tancava el pas a l'Arenal mitjançant un tram de muralla que l'ajuntava pel Postigo del Carbó amb la Torre de la Plata i a través del carrer Santander amb la Torre de Abd el Aziz i d'allí a l'Alcázar. Formant part de les muralles de Sevilla que defensaven la *ciutat i el reial Alcázar. 
La cimentació de la torre, d’aquesta consisteix en una llosa de formigó de calç amb un espessor d'uns 5 m. (des de la cota +3m. a la cota -2m.). Aquesta cimentació es recolza sobre un terreny argilós, doncs és una zona al·luvial molt propera al propi riu perquè en la seua cimentació es va afegir fusta de pi per a donar-li major consistència. A més d’aquests 5 metres de cimentació inicials, en 1760 després dels obres de restauració efectuades pels desperfectes que va ocasionar el terratrèmol de Lisboa , és va massissar com cimentació la planta baixa de la torre, la qual cosa suposa un augment de 6 metres. Per allò, actualment la Torre de l'Or compta amb uns 11 metres de cimentació.

Ayoub El Farissi.

LA GIRALDA DE SEVILLA

La Giralda es la torre campanario de uno de los edificios más representativos de Sevilla, la catedral, que es una de las más grandes del mundo y verdadera joya del gótico, del renacimiento y del barroco.

En su día fue la torre más alta del mundo con sus 97,5 m de altura.

La palabra giralda es sinónimo de veleta, especialmente cuando tiene una figura humana o de animal.

En la base de la Giralda podemos encontrar varios epígrafes en latín, procedentes de edificios de la Hispalis romana. Parece ser que se reutilizaron como material de construcción piedras del teatro, el foro, etc, que habían quedado en desuso o abandonados tras la conquista musulmana.

RÉPLICAS

Existió una réplica en Estados Unidos, en el Madison Square Garden de Nueva York, que fue destruida para levantar el edificio actual.

En Badajoz igualmente existe una réplica del monumento en pequeñas dimensiones, así como en la localidad Sevillana de Carmona.

Otra réplica de la Giralda está situada en l'Arboç (Tarragona).

Joan Roquer i Marí, decidió edificarla al quedar cautivado por los espectaculares monumentos andaluces (La Giralda, los Reales Alcázares de Sevilla, la Alhambra de Granada y la Mezquita de Córdoba) los que visitó en su viaje de bodas.

Fue acabada en 1908, si bien las obras de restauración de La Giralda de l'Arboç, una de las réplicas más fidedignas de La Giralda de Sevilla, no finalizaron hasta cien años después de su construcción.

Su centenario se celebró con un acto institucional y una tarde de puertas abiertas, tras nueve años cerrada por razones de seguridad. Además, en el interior del edificio se reproduce el Salón de Embajadores de los Reales Alcázares de Sevilla, El Patio de los Leones de la Alhambra de Granada y presenta diversas estancias con muestras de inspiración neo medieval árabe y del arte califal de la Mezquita.

Pablo Escrich Redondo.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE TAÜLL

Santa Maria de Taüll és una església romànica a la localitat catalana de Taüll, situada a la Vall de Boí (província de Lleida, Espanya). Pertany al grup d'Esglésies romàniques catalanes de la Vall de Boí, declarat Patrimoni de la Humanitat por la Unesco. Es troba al centre del nucli vell de Taüll. A uns centenars de metres al sud-est, just a l'entrada del poble, hi ha l'església de Sant Climent. Totes dues van ser erigides al mateix temps i consagrades en 1123. Durant el segle XVIII, Santa Maria va ser l'única parròquia de Taüll, mentre que Sant Climent exercia de capella del cementiri modern, però en els segles anteriors les dues esglésies havien compartit parroquialitat.

Història:

Com la resta d'esglésies de la Vall de Boí, la de Santa Maria de Taüll va ser objecte de venda i bescanvi, l'any 1064, pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva esposa Llúcia, als comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i la seva esposa Valença, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions. La primera menció específica de l'església és del 1123: l'11 de desembre va ser consagrada pel bisbe Guillem de Roda-Barbastre, just un dia després d'haver consagrat Sant Climent de Taüll, església amb la qual va compartir parroquialitat durant gairebé tota l'Edat Mitjana. Encara cal comptar una tercera església, a Taüll: Sant Martí, que va ser, possiblement, la primitiva parròquia. Taüll, doncs, va arribar a disposar, en el mateix nucli urbà, de tres esglésies, el que parla per si sol de la importància del poblament a la vall en aquells temps. En la Baixa Edat Mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí va passar al bisbat d'Urgell, on gaudia d'un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que van arribar a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí. El santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall. Aquesta església va patir diverses reformes en segles passats que la van desfigurar totalment per dins. Les columnes que suporten els arcs van ser engolides per uns murs, que es van aixecar com a divisió per formar les capelles entre contraforts, deixant la planta amb una sola nau. A la nau transversal es va obrir una cúpula i l'absidiola del costat sud es va convertir en sagristia. Els absis i les parets, que estaven decorats amb pintures romàniques murals, van ser revestits de blanc. En els anys 1990 els treballs de restauració li van tornar la seva primitiva estructura, deixant lliures les columnes que suporten els arcs i divideixen les naus i rematant el sostre amb coberta de fusta a dues aigües. Les pintures de l'absis i de les parets es conserven en Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Descripció:

-Església: Exterior mostra una església romànica amb decoració llombarda en els seus absis. La torre s'alça inclosa a l'edifici, als peus i a la nau sud. És de destacar la inclinació divergent que presenten una i altra. La planta de l'església és basilical, amb tres naus i tres absis, sent els laterals més petits. La decoració externa és llombarda, d'arcs cecs, molt simple i elegant. És una construcció que segueix l'estil rural de les esglésies de la vall de Boí. Les façanes oest, nord i sud no tenen cap tipus d'ornamentació. Són perfectament llises, però mostren un aparell molt regular, fet amb carreus mitjans molt ben disposats en filades regulars.

-Campanar: La torre del campanar, una mica torta, no està exempta, com la de Sant Climent, però segueix exactament el mateix model, pel que la seva descripció és pràcticament la mateixa. És alta i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la vall de Boí. Correspon al grup de torres contemporànies de les italianes edificades al segle XII, que es van construir molt més elegants que les de l'etapa anterior. Consta de cinc pisos assentats sobre un sòcol massís bastant alt. En les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de finestres. Al sòcol hi ha una sola finestra més cinc arcs cecs. En els altres pisos varia el nombre de finestres, separades per columnes, els capitells de les quals estan disposats perpendicularment al mur de la torre. Els tres últims pisos porten, a manera d'imposta una decoració com la dels absis.

-Pintures murals: Tota l'església va estar decorada amb pintures murals (en els absis, els murs i les columnes), que van ser resistint en part el pas del temps. En 1907, Santa Maria de Taüll va ser un dels llocs per on va passar la Missió Arqueològica-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans, amb la missió de protegir el  patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M. Goday i Adolf Mas. Uns anys després, els erudits van decidir desenganxar aquestes pintures del seu lloc d'origen i portar-les al Museu Nacional d'Art de Catalunya, on queden protegides. Cal dir que corrien perill de ser venudes i exportades als Estats Units. De fet, una figura de Maria es conserva des de 1925 a Fogg Art Museum de la Universitat de Harvard. En alguns trams de la paret i de l'absis central es va fer una reproducció d'aquestes pintures, perquè el visitant pugui tenir una idea in situ. Diversos historiadors d'art, després d'estudiar aquestes obres, han arribat a la conclusió que, igual que a San Clemente, els seus autors són dos artistes diferents, però contemporanis entre ells. Van haver de treballar sobre 1123, any en què es van consagrar dues esglésies.

Adriana Marín Navarrete.

MESQUITA DE CÒRDOVA

Títol: La Mesquita de Còrdova. Còrdova.

Autor: Abd al-Rahman I

Època o any: Es va construir entre 786 i 988.

Descripció: 

La Mesquita de Còrdova és una joia de l'art hispà-musulmà situat a Còrdova, a la comunitat autònoma d'Andalusia, Espanya. Té planta  rectangular i segueix el model de la primitiva mesquita Al-Aqsa de Jerusalen i de la de Damasc. Està formada per 8 naus perpendiculars al mur de l’alquibla que consten de dotze trams que es recolzen sobre 110 columnes de diferent procedència: romanes, paleocristianes, bizantines ..., que suporten arcs de ferradura policromats i pilars. Per resoldre el problema de l'altura i aconseguir major lluminositat es superposen dos tipus d'arcs uns inferiors, de ferradura, que actuen com tirants i els superiors de mig punt que suporten els murs i el sostre, creant una original arqueria d'arcs de ferradura blanca i maó vermell.

Context Històric:

Alguns anys després de la mort de Mahoma l'Islam es va expandir amb una rapidesa sense precedents. Els musulmans van ocupar gran part de la Península Ibèrica.

En 756 arribava Abd al-Rahman des de Damasc i va fundar l'Emirat Independent de Còrdova.

Abd al-Rahmam III es va proclamar califa en 929.

Va ser aquesta l'època d'esplendor andalusina, on l'estat omeia es va transformar en diversos regnes coneguts com els regnes taifes (els 39 petits regnes en què es va dividir el califat de Còrdova).

Inés Bolumar Puerta.

BASÍLICA DE SAN APOLINAR IN CLASSE.

Títol de l´obra i localització: Basílica de Sant Apolinar en Classe és una basílica a Classe, port històric de la ciutat italiana de Ravenna, del centre de la qual dista avui uns cinc quilòmetres, estant una frazione del municipi.

Autor: Va ser finançada per Giuliano Argentari per al bisbe Ursicino.
Estil: Arquitectura paleocristiana i art bizantí.
Cronologia: Segle VI
Tipologia: Arquitectura religiosa.
Descripció:

Exterior: La basílica consta de tres naus. A l'esquerra de l'església està la torre del campanar del segle ix que s'eleva amb la seva forma cilíndrica, mentre les finestres, de baix a dalt, primer són monòfores, després biforades i per fi triforis. Aquesta estructura fa la torre més estable i lleugera, impedint que es derrumbe.

Interior: L'interior de la basílica (55,58 x 30,30 metres) consta de tres naus limitades per dues fileres de dotze columnes de marbre gris viat grec, amb capitells d'estil bizantí. Les parets estan nues, excepte la de l'absis, cobert per un «mantell policrom» de mosaic, de diferents èpoques, l'absis és accessible per dotze graons d'una ampla escala. En el centre de la basílica, al lloc del martiri de Sant Apol·linar, hi ha un altar antic.

Arc triomfal: A la part superior de la zona de l'absis, estenent-se horitzontalment per tota l'amplada de l'arc es representa Crist dintre d'un medalló circular.

Absis: Tota la decoració de la zona de l'absis es remunta quasi a mitjan segle vi i pot dividir-se en dues zones. A la part superior un gran disc tanca un cel estelat sobre el que se situa una creu amb pedres precioses, que simbolitza l'encreuament dels braços i la cara de Crist.  A la zona més baixa s'estén una vall verda i florida, on hi ha roques, arbusts, plantes i ocells. Al centre s'erigeix solemne la figura de sant Apol·linar, primer bisbe de Ravenna, amb els braços oberts en actitud orant.

Context històric:

L'emperador Justinià I (527-565) va ser el protagonista del període de màxima esplendor de l'Imperi bizantí, la «Primera Edat d'Or» (segle VI). Justinià va intentar reviure la glòria de l'antic Imperi Romà emprenent la conquesta del Mediterrani, entre les quals s'inclou Itàlia —pertanyent als ostrogots— on es trobava la ciutat de Ravenna, que es va convertir, el segle VI, en la segona capital de l'imperi i va estar governada per l'exarca; amb jurisdicció nominal sobre la Itàlia meridional i Sicília, va reconquerir el Nord d'Àfrica als vàndals i Spania als visigots. És normal, per tant, que a Ravenna es construïssin els més rics edificis d'occident, entre els quals es troben les esglésies de Sant Vidal de Ravenna, Basílica de Sant Apol·linar el Nou i la basílica de Sant'Apollinare in Classe. Sota el regnat de Justinià es va desenvolupar una colossal activitat constructiva emulant la dels grans emperadors romans del passat, l'art bizantí va assolir la seva maduresa amb la unió d'elements grecs, llatins, orientals i paleocristians. Els principals trets dels temples, són que tenen planta central, les voltes de pedra o maó, les cúpules normalment recolzades sobre petxines, les finestres geminades i els principals murs es troben coberts amb mosaics i pintures al fresc amb gran riquesa de simbologia i de figures hieràtiques.

Importància mundial: Ha estat inscrita per la UNESCO a la llista del Patrimoni de la Humanitat de 1996 entre els monuments paleocristians de Ravenna. Segons l'avaluació de ICOMOS. 

  

Celia Gil Picó 2º A

SAN MARTÍN DE FRÓMISTA

HISTORIA:
La iglesia de San Martín de Frómista, situada en el Camino de Santiago, fue construida en la segunda mitad del siglo XI por orden de doña Mayor de Castilla como parte de un monasterio de San Martín, hoy desaparecido. Las primeras noticias en las que se hace referencia a esta iglesia datan del año 1066, en el que ya se había iniciado su construcción. Su estilo se relaciona con el románico de la zona de Palencia así como con la catedral de Jaca ya que alguno de sus canteros pudo haber trabajado en esta edificación. En el año 1118 pasó a depender del priorato benedictino de San Zoilo, en Carrión de los Condes Los monjes lo abandonaron poco después, en el siglo XIII, y lo cedieron a Don Juan Gómez de Manzanedo. Tras cambiar de mano en varias ocasiones durante la Edad Media, y tras su definitiva separación del monasterio, la iglesia sufrió diversos añadidos durante el siglo XV: una torre que serviría de campanario sobre el cimborrio original, y varias dependencias que hicieron de sacristía. Tras estas últimas noticias medievales, el templo sufre un progresivo deterioro, que lleva a que a finales del siglo XIX sea declarado inadecuado para el culto.
Tras su cierre, el deterioro se acelera, con varios desprendimientos en la bóveda y las paredes. Varios informes emitidos durante esta época reflejan el preocupante estado de la edificación que amenazaba ruina.
La labor de restauración del templo se inicia poco después de su declaración como Monumento Nacional en 1894. Las labores de restauración quedan en manos del arquitecto Manuel Aníbal Álvarez Amoroso, quien se propone devolver el templo a su estado original, eliminando los añadidos posteriores. Los capiteles y canecillos más deteriorados fueron trasladados al Museo Arqueológico de Palencia, y sustituidos por reproducciones. Las tareas de reconstrucción finalizan en 1904, fecha en la que definitivamente se reabre al público. En la actualidad puede contemplarse, en el interior de la propia iglesia, una maqueta que representa su situación en el momento de acometer su restauración.

EXTERIOR:
La apariencia exterior de la Iglesia de San Martín de Frómista es característica del periodo románico en que fue construida. Sobre sus naves, de escasa altura, destacan el cimborrio octogonal sobre el crucero y las dos torres cilíndricas a ambos lados de la fachada principal. Las tres naves, con bóveda de cañón, la central más ancha y alta que las laterales, terminan en tres ábsides circulares. Desde el exterior se advierten sus muros sólidos, con escasos ventanales con arcos de medio punto en los ábsides y en los laterales del templo. En las fachadas, a modo de cornisa, se extiende un adorno ajedrezado de piedra a diferentes alturas. Además, bajo los aleros de las puertas y tejados hay más de 300 pequeños canecillos, con figuras similares a gárgolas, representando animales, seres humanos y seres mitológicos o fantásticos. Sobre la puerta principal hay un crismón de seis brazos, de dudosa antigüedad. La iglesia tiene cuatro entradas, una en cada una de sus fachadas, aunque sólo dos permanecen útiles: la de la fachada principal, la más ricamente adornada de todas, y la de la portada sur (actual puerta de entrada al público). La puerta de la fachada norte está tapiada. Además, en la foto de la vista de la fachada principal de San Martín de Frómista, en la foto de arriba, se puede ver (aguzando mucho la vista) la figura de un pollo colocada como si fuese una gárgola. Está situada
en la punta de la torre izquierda.

Mar Seguí Escriche.

FRONTAL DE SANTA MARIA D'AVIÀ

En l'església  de Santa Maria d'Avià es troba la obra d'art “Frontal d'Avià".

Esta obra va ser realitzada en el segle XII. El quadre es va fer amb corladura, és a dir aplicant vernís transparent sobre el frontal amb un toc de pintura de color groguenc.

L'obra també compta amb influència Bizantina.

L'estil de l'obra principal és art romànic.

PARTS DE L'OBRA

El frontal de l'altar és dividit en cinc parts ben diferenciades en la part central la Verge sosté a Jesús a la falda. Al voltant de la part central hi ha uns compartiments amb escenes de la vida de la Mare de Déu: l'Anunciació i la Visitació; el naixement; l'Epifania, i la presentació de Jesús al temple. Les figures de cada parcel·la estan disposades enfrontades simètricament entorn d'un eix central. No hi ha perspectiva.

L'anunciació i la visitació interpreten quan l'àngel Gabriel va anunciar a la Verge Maria que va tenir un fill, anomenat Jesús.

La visitació és la part en que es representa quan, Maria va visitar a la seua cosina Isabel.

El Naixement de Jesús.

En la part de l`epifania es representa el tres Reis Mags amb els seus regals.

La presentació de Jesús al temple.

ESTIL

Les figures allargades, cobertes de riques vestidures típiques d'Orient i dominades per la frontalitat, continuen la tradició dels mosaics bizantins. En aquest frontal s'hi observen molts dels trets característics de la pintura romànica.

El gènere per excel·lència de les arts plàstiques del romànic català fou la pintura mural. La pintura sobre fusta és més variada pel que fa als temes i a les composicions que la pintura mural.

Hugo Blasco.