TORRE DE L'OR DE SEVILLA

La Torre de l'Or de Sevilla és una torre albarrana situada en el marge esquerre del riu Guadalquivir, en la ciutat de Sevilla, comunitat autònoma d’Andalusia, Espanya, junt a la plaça de bous de la Maestranza . La seua altura és de 36 metres.
És una torre formada per tres parts , la primera part , dodecagonal que va ser construïda entre 1220 i 1221 per ordre del governador Almohade de Sevilla, Abù l-Ulà. En quant al segon cos , també dodecagonal va ser manat a construir per Pedro I el cruel en el segle XIV, una hipòtesi que ha quedat confirmada pels estudis arqueològics .Per últim la part superior, cilíndrica i rematada en cúpula daurada, va ser construït en 1760 per l’enginyer militar Sebastián Van der Borcht després del terratrèmol de Lisboa en el 1755.
Història
Va començar la seua construcció el 30 de març de 1220, i va ser acabada el 24 de febrer de 1221, quasi un any després. Amb la seua construcció és donà per completat el sistema defensiu de la ciutat Almohade i va ser el punt més important, ja que defensava al port. Va ser construïda per ordre del governador Almohade de Sevilla, Abù l-Ulà. Tancava el pas a l'Arenal mitjançant un tram de muralla que l'ajuntava pel Postigo del Carbó amb la Torre de la Plata i a través del carrer Santander amb la Torre de Abd el Aziz i d'allí a l'Alcázar. Formant part de les muralles de Sevilla que defensaven la *ciutat i el reial Alcázar. 
La cimentació de la torre, d’aquesta consisteix en una llosa de formigó de calç amb un espessor d'uns 5 m. (des de la cota +3m. a la cota -2m.). Aquesta cimentació es recolza sobre un terreny argilós, doncs és una zona al·luvial molt propera al propi riu perquè en la seua cimentació es va afegir fusta de pi per a donar-li major consistència. A més d’aquests 5 metres de cimentació inicials, en 1760 després dels obres de restauració efectuades pels desperfectes que va ocasionar el terratrèmol de Lisboa , és va massissar com cimentació la planta baixa de la torre, la qual cosa suposa un augment de 6 metres. Per allò, actualment la Torre de l'Or compta amb uns 11 metres de cimentació.

Ayoub El Farissi.

LA GIRALDA DE SEVILLA

La Giralda es la torre campanario de uno de los edificios más representativos de Sevilla, la catedral, que es una de las más grandes del mundo y verdadera joya del gótico, del renacimiento y del barroco.

En su día fue la torre más alta del mundo con sus 97,5 m de altura.

La palabra giralda es sinónimo de veleta, especialmente cuando tiene una figura humana o de animal.

En la base de la Giralda podemos encontrar varios epígrafes en latín, procedentes de edificios de la Hispalis romana. Parece ser que se reutilizaron como material de construcción piedras del teatro, el foro, etc, que habían quedado en desuso o abandonados tras la conquista musulmana.

RÉPLICAS

Existió una réplica en Estados Unidos, en el Madison Square Garden de Nueva York, que fue destruida para levantar el edificio actual.

En Badajoz igualmente existe una réplica del monumento en pequeñas dimensiones, así como en la localidad Sevillana de Carmona.

Otra réplica de la Giralda está situada en l'Arboç (Tarragona).

Joan Roquer i Marí, decidió edificarla al quedar cautivado por los espectaculares monumentos andaluces (La Giralda, los Reales Alcázares de Sevilla, la Alhambra de Granada y la Mezquita de Córdoba) los que visitó en su viaje de bodas.

Fue acabada en 1908, si bien las obras de restauración de La Giralda de l'Arboç, una de las réplicas más fidedignas de La Giralda de Sevilla, no finalizaron hasta cien años después de su construcción.

Su centenario se celebró con un acto institucional y una tarde de puertas abiertas, tras nueve años cerrada por razones de seguridad. Además, en el interior del edificio se reproduce el Salón de Embajadores de los Reales Alcázares de Sevilla, El Patio de los Leones de la Alhambra de Granada y presenta diversas estancias con muestras de inspiración neo medieval árabe y del arte califal de la Mezquita.

Pablo Escrich Redondo.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE TAÜLL

Santa Maria de Taüll és una església romànica a la localitat catalana de Taüll, situada a la Vall de Boí (província de Lleida, Espanya). Pertany al grup d'Esglésies romàniques catalanes de la Vall de Boí, declarat Patrimoni de la Humanitat por la Unesco. Es troba al centre del nucli vell de Taüll. A uns centenars de metres al sud-est, just a l'entrada del poble, hi ha l'església de Sant Climent. Totes dues van ser erigides al mateix temps i consagrades en 1123. Durant el segle XVIII, Santa Maria va ser l'única parròquia de Taüll, mentre que Sant Climent exercia de capella del cementiri modern, però en els segles anteriors les dues esglésies havien compartit parroquialitat.

Història:

Com la resta d'esglésies de la Vall de Boí, la de Santa Maria de Taüll va ser objecte de venda i bescanvi, l'any 1064, pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva esposa Llúcia, als comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i la seva esposa Valença, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions. La primera menció específica de l'església és del 1123: l'11 de desembre va ser consagrada pel bisbe Guillem de Roda-Barbastre, just un dia després d'haver consagrat Sant Climent de Taüll, església amb la qual va compartir parroquialitat durant gairebé tota l'Edat Mitjana. Encara cal comptar una tercera església, a Taüll: Sant Martí, que va ser, possiblement, la primitiva parròquia. Taüll, doncs, va arribar a disposar, en el mateix nucli urbà, de tres esglésies, el que parla per si sol de la importància del poblament a la vall en aquells temps. En la Baixa Edat Mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí va passar al bisbat d'Urgell, on gaudia d'un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que van arribar a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí. El santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall. Aquesta església va patir diverses reformes en segles passats que la van desfigurar totalment per dins. Les columnes que suporten els arcs van ser engolides per uns murs, que es van aixecar com a divisió per formar les capelles entre contraforts, deixant la planta amb una sola nau. A la nau transversal es va obrir una cúpula i l'absidiola del costat sud es va convertir en sagristia. Els absis i les parets, que estaven decorats amb pintures romàniques murals, van ser revestits de blanc. En els anys 1990 els treballs de restauració li van tornar la seva primitiva estructura, deixant lliures les columnes que suporten els arcs i divideixen les naus i rematant el sostre amb coberta de fusta a dues aigües. Les pintures de l'absis i de les parets es conserven en Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Descripció:

-Església: Exterior mostra una església romànica amb decoració llombarda en els seus absis. La torre s'alça inclosa a l'edifici, als peus i a la nau sud. És de destacar la inclinació divergent que presenten una i altra. La planta de l'església és basilical, amb tres naus i tres absis, sent els laterals més petits. La decoració externa és llombarda, d'arcs cecs, molt simple i elegant. És una construcció que segueix l'estil rural de les esglésies de la vall de Boí. Les façanes oest, nord i sud no tenen cap tipus d'ornamentació. Són perfectament llises, però mostren un aparell molt regular, fet amb carreus mitjans molt ben disposats en filades regulars.

-Campanar: La torre del campanar, una mica torta, no està exempta, com la de Sant Climent, però segueix exactament el mateix model, pel que la seva descripció és pràcticament la mateixa. És alta i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la vall de Boí. Correspon al grup de torres contemporànies de les italianes edificades al segle XII, que es van construir molt més elegants que les de l'etapa anterior. Consta de cinc pisos assentats sobre un sòcol massís bastant alt. En les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de finestres. Al sòcol hi ha una sola finestra més cinc arcs cecs. En els altres pisos varia el nombre de finestres, separades per columnes, els capitells de les quals estan disposats perpendicularment al mur de la torre. Els tres últims pisos porten, a manera d'imposta una decoració com la dels absis.

-Pintures murals: Tota l'església va estar decorada amb pintures murals (en els absis, els murs i les columnes), que van ser resistint en part el pas del temps. En 1907, Santa Maria de Taüll va ser un dels llocs per on va passar la Missió Arqueològica-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans, amb la missió de protegir el  patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M. Goday i Adolf Mas. Uns anys després, els erudits van decidir desenganxar aquestes pintures del seu lloc d'origen i portar-les al Museu Nacional d'Art de Catalunya, on queden protegides. Cal dir que corrien perill de ser venudes i exportades als Estats Units. De fet, una figura de Maria es conserva des de 1925 a Fogg Art Museum de la Universitat de Harvard. En alguns trams de la paret i de l'absis central es va fer una reproducció d'aquestes pintures, perquè el visitant pugui tenir una idea in situ. Diversos historiadors d'art, després d'estudiar aquestes obres, han arribat a la conclusió que, igual que a San Clemente, els seus autors són dos artistes diferents, però contemporanis entre ells. Van haver de treballar sobre 1123, any en què es van consagrar dues esglésies.

Adriana Marín Navarrete.

MESQUITA DE CÒRDOVA

Títol: La Mesquita de Còrdova. Còrdova.

Autor: Abd al-Rahman I

Època o any: Es va construir entre 786 i 988.

Descripció: 

La Mesquita de Còrdova és una joia de l'art hispà-musulmà situat a Còrdova, a la comunitat autònoma d'Andalusia, Espanya. Té planta  rectangular i segueix el model de la primitiva mesquita Al-Aqsa de Jerusalen i de la de Damasc. Està formada per 8 naus perpendiculars al mur de l’alquibla que consten de dotze trams que es recolzen sobre 110 columnes de diferent procedència: romanes, paleocristianes, bizantines ..., que suporten arcs de ferradura policromats i pilars. Per resoldre el problema de l'altura i aconseguir major lluminositat es superposen dos tipus d'arcs uns inferiors, de ferradura, que actuen com tirants i els superiors de mig punt que suporten els murs i el sostre, creant una original arqueria d'arcs de ferradura blanca i maó vermell.

Context Històric:

Alguns anys després de la mort de Mahoma l'Islam es va expandir amb una rapidesa sense precedents. Els musulmans van ocupar gran part de la Península Ibèrica.

En 756 arribava Abd al-Rahman des de Damasc i va fundar l'Emirat Independent de Còrdova.

Abd al-Rahmam III es va proclamar califa en 929.

Va ser aquesta l'època d'esplendor andalusina, on l'estat omeia es va transformar en diversos regnes coneguts com els regnes taifes (els 39 petits regnes en què es va dividir el califat de Còrdova).

Inés Bolumar Puerta.