CATEDRAL DE SANTIAGO DE COMPOSTELA

Titol de l´obra i localització: Catedral de Santiago de Compostel.la (Santiago de Compostel.la - Galicia - Espanya).

Autors: Bernard el vell, Roberto, Esteban, Bernard el jove I en una fase posterior, el mestre Mateo.

Estil: Romànic - Gótic – Barroc.

Època o any: 1075-1211.

Context Històric: Durant el regnat d'Alfonso II es va impulsar la civilització del territori i la independència eclesiàstica respecte al prevalgut mossàrab de Toledo. El procés de formació d'una església pròpia es va veure reforçada pel descobriment de la suposada tomba de l'apòstol Santiago, i la creació de rutes de peregrinació que creuaven el nord peninsular fins a l'església que sobre la mateixa es va començar a construir.

Descripció: De 1075 a 1211 es va desenvolupar la construcció del temple romànic de major envergadura de la península. El model escollit per a construir la catedral de Santiago de Compostel·la va ser el de les basíliques de peregrinació: planta de creu llatina amb tres naus que es perllonguen en el creuer, girola amb capelles absidals i trifori. La nau central apareix coberta per la volta de canó, i les laterals, amb volta d'aresta.

El seu accés principal serà per la doble escalinata de l'Obradoiro, i després de creuar les portes, topar-se amb el famós pòrtic de la Glòria, prodigi escultòric llegat a la posteritat pel Maestro Mateo i el seu taller. Ocult a l'exterior i en part mutilat per l'obra barroca, el seu estil s'endinsa en un accentuat naturalisme, considerat per uns cim del romànic i per altres preludi del gòtic.

Va ser iniciat després de la visita de Fernando II (1168) i, segons una inscripció, el gran timpà va ser col·locat en 1188. La visió apocalíptica de Sant Joan s'estén pels tres arcs. Des de les voltes, àngels trompeters convoquen al Judici.

En el timpà es plasma la Glòria: presideix el Salvador, envoltat pel Tetramorfos i altres àngels amb instruments de la Passió; al fons la multitud dels justs escolta amb delit el concert medieval interpretat pels 24 ancians des de l'arquivolta. Al trencallums que ho sosté, una columna marmórea embasta la genealogia humana de Crist, i el capitell la seua naturalesa divina. Damunt, la preciosa imatge de Santiago el Major dóna la benvinguda als seus romanís com a mestre i prelat amb bàcul en tau. Conversen els Profetes al pilar esquerre i els Apòstols al dret, tots amb expressius posats i rostres individualitzats. Cada costat simbolitza respectivament l'antic i nou testament, el purgatori o l'infern.

Entre les recreacions i curiositats del pòrtic sobreix la del santo dos croques, figura situada al peu del mainell, mirant a l'altar. Una tradició diu que és la figura del Maestro Mateo, el qual va ser privat així per sempre de la contemplació de la seua magna obra per haver caigut en la gosadia d'haver-se col·locat entre els quals gaudien de la Glòria: tres colps al seu cap ens transmetrà el seu geni, encara que, potser cercant la força, la gent els hi dóna per error al Sansón del front. Un altre hàbit ritual és la col·locació de la mà allí on ho van fer milions de persones en el trencallums. En el plànol inferior, uns tragicómics monstres sostenen el pòrtic, farts sens dubte dels crits que profereixen els condemnats, sotmesos a suplici pels dimonis de l'infern.

La nau central va ser buidada en 1945 en retirar el cadirat del cor (avui al monestir de Sobrado), i que ja avans havia substituït a la del Maestro Mateo. Romay realitzà els òrgans al segle XVIII.

Al centre del creuer s'alça una cúpula gòtica de la qual penja la perola per a enganxar el botafumeiro, el major incensari del món, utilitzat ja des del segle XIV per a aromatizar el temple. Resulta espectacular veure-ho elevar-se fins a la volta del creuer, hàbilment guiat i detingut pels tiraboleiros. L'actual, de llautó platejat, data de 1851, i es fa funcionar a les solemnitats o per previ encàrrec i pagament de l'ofrena.

Adossats als pilars estan el relicari dels bordons de Santiago i Sant Franco de Siena, i les estàtues lalmoineres de l'Alfeo (1393) i Salomé (segle XVI). Els púlpits són de Juan Bautista Celma (finals del segle XVI); mostren peanes sireniformes i delicats relleus amb passatges de la vida i la llegenda de l'Apòstol. L'altar major va ser dissenyat per Vega i Verdugo, i realitzat per Penya de Bou. Es va pretendre fer un baldaquí a la manera del de Sant Pere de Roma, però va ser difícil adaptar-ho al temple romànic, resultant molt aparatos, amb les seues columnes salomóniques, el doseló sostingut per pesats angelots i un Matamoros al remat.

El camarí es cobreix amb l'estàtua del titular, que encara que va ser realitzada en el segle XIII, està revestida amb esclavina de plata donada per Monroy. A ella s'ascendeix des de la girola per a donar-li l'abraçada. Sobre la imatge penjava una corona que es posaven els pelegrins, al mateix temps que deixaven el seu barret en el cap de l´Apòstol, que així variava constantment de tocat per a distracció dels presents.

Per un altre passadís de la girola es descendeix al mausoleu per a orar davant l'urna argéntea amb les restes de Santiago i els seus deixebles Teodoro i Atanasio. Encara és visible una mínima part de l'obra romana: la cripta va ser habilitada i oberta l'any sant de 1885. En el braç meridional del creuer s'obrin les portes plateresques de la sagristia i el claustre, ambdues de Juan de Àlava; al costat de la segona va ser encastat el timpà de Clavijo.

El deambulatori original es va salvar al no dur-se a terme un projecte d'ampliació en estil gòtic. En ell comença el recorregut per les capelles. La primera és la del Pilar, iniciada per Andrade i conclosa per Casas. Concebuda per a sagristia, va acabar com a mausoleu de Monroy. Decorada amb marbres i jaspis, en el seu retaule Santiago ora davant l'aparició mariana de Saragossa. Segueixen la capella de Mondragón (segle XVI), amb un Descendiment en fang cuit d'influència flamenca, i la de Donya Mencia, amb el sepulcre de la fundadora, fins a la Porta Santa, decorada amb dues escultures mateanas polícromes. La nova fulla de la porta va ser llaurada per Leiro en 1993. 

Al centre de la girola està la Capella del Salvador o de Sant Luis, rei de França. Un capitell indica que en aquest lloc va començar l'obra de la catedral. Té un retaule plateresc. En la capella de La Verge Blanca estan les tombes dels Españas; un retaule barroc en la capella de Sant Joan, i el mausoleu del mestrescola Diego de Castella i altar planteresc (Maestro Arnao) en la capella de Sant Bartolome, amb la seua traça romànica intacta. La capella de la Concepció, en l'angle del creuer, era de la confraria de la Prima. El seu retaule mostra a la Verge de l'O (Cornelis d'Holanda) i un Descendiment (Fernández de Sande). La de la Solitud, abans del Sancti Spiritus, acull altres imatges del trascor.

Un passadís uneix l'antic oratori benedictí de la Corticela amb la catedral. Data del segle XIII i va ser parròquia d'estrangers i bascos. Destaca l'Adoració dels Mags del timpà. Les capelles de Sant Andrés i Sant Antoni tenen altars barrocs. Passada la de Santa Catalina, un Matamoros processional de Gambino cavalca en el seu lucillo.

Ja en la nau de l'Evangeli s'observa la neoclàssica capella de la Comunió, que va substituir a la de Mendoza, on es conferien els graus universitaris (es conserva una verge gòtica). Ferro Caaveiro va dissenyar la seua planta el·líptica, amb una gran cúpula, per a allotjar els enterraments de Lope de Mendoza i Bartolome Rajoy. Per fi en la de Crist de Burgos és venerada una còpia del cèlebre Crucificat; poden així mateix veure's les tombes dels arquebisbes Carrilo (segle XVII) i García Cuesta. 

El Museu Catedralici es comença a visitar per la mal cridada Catedral Vella, edificada en temps de Gelmírez per a salvar el desnivell del terreny i reforçada per Mateo per a sustentar el seu pòrtic.

A continuació cal pujar a la catedral per a seguir el recorregut per diverses sales. Juan de Àlava va traçar la capella de les Relíquies (nau de l'Epístola). En el modern retaule de Magariños s'admiren relicaris tan notables com el bust de Santiago Alfeo (1332) o els santiagos pelegrins medievals de Coquatrix, Roucel i l'arquebisbe Isorna. Una altra peça destacada és el retablet d'alabastre de l'anglès John Goodyear (segle XV). A l'estada va ser traslladat el Panteó Real, amb tombes del comte de Galícia Raimundo de Borgoña, Donya Berenguela -esposa d'Alfonso VII-, Donya Inés de Castro, Pedro Froilaz i els reis Fernando II (de Mateo) i Alfonso IX. Entre aquesta i el tresor s'ha col·locat la lauda de Teodomiro.

El tresor s'exposa en la capella de Sant Fernando, i en ell sobreix la custòdia-processional en plata daurada del taller d'Antonio de Arfe (1539-1544). Els delicats relleus de la seua peana van ser més tard copiats en els púlpits.

A l'actual claustre, que substitueix al romànic, van treballar des de 1505 i durant setanta anys la flor i nata dels arquitectes del Renaixement: Juan de Àlava, Alonso de Covarrubias, Juan de Badajoz, Rodrigo Gil de Hontañón i Juan d'Herrera. El pati tardogótic està decorat amb motius platerescs; en data recent ha sigut cobert per una estructura metàl·lica. La biblioteca i la sala capitular són de Ferro Caaveiro. En la primera pot veure's el botafumeiro, i en la segona, una notable volta plana pintada i la talla rococó de Santiago (Gambino). 

L'ala occidental acull les seccions d'epigrafia i arqueologia (troballes de les excavacions i escultura romànica), i en la seua part alta, la col·lecció de tapissos segons cartons de Rubens, Teniers, Bayeu i Goya, amb un passeig per la solana del Obradoiro inclòs. L'arxiu custodia llibres il·luminats tan valuosos com o els Tumbos A i B o el Codex Calixtinus.

Elena Planillo Zurriaga.

Extret del llibre: "Los Caminos de Santiago en coche". Editorial: Anaya Touring Group.